Recherche

Autres langues Politique

Dossier

Catalunya, una identitat a debat

Dossier


Mentre a França hom debat sobre la legitimitat d’un debat sobre la identitat nacional, a l’altre cantó dels Pirineus la qüestió no ha deixat d’agitar l’opinió pública des de fa un segle i mig. La Vie des idées obre un dossier sobre el catalanisme quan, davant de la inèrcia de les institucions espanyoles a l’hora de ratificar el nou Estatut de Catalunya, una campanya de vot oficiós per la independència s’ha estès pel territori amb uns resultats manifestos i mitigats alhora.

Nació, pàtria, regió? Segueix sent ben difícil de definir el catalanisme, que al llarg del segle XIX conegué canvis substancials, atent als daltabaixos polítics, econòmis i culturals. Sabem per exemple que el catalanisme, als seus inicis, convivia prou bé amb el nacionalisme espanyol? Que el nacionalisme català és relativament recent? El que constitueix una nació, deia Spinoza (erudit d’història de Catalunya i del Regne d’Aragó), és la comunitat de lleis, de costums i de llengua. Una nació que, paradoxalment, podria trobar dins del marc europeu, recursos per afirmar-se... Totes aquests preguntes troben aquí un espai de debat, mitjançant l’anàlisi de l’estat actual de la qüestió catalana i dels seus fonaments jurídics i històrics.

Pròleg

Josep M. Fradera

Fa més d’un segle que el cas de Catalunya és un desafiament important per a les ciències socials i la política a Europa. Nació històrica, la incorporació militar forçada a l’esquema unitari del l’Espanya borbònica no eliminà moltes de les diferències (dret; llengua) amb la part castellana de la monarquia. És més, va ser durant el segle XVIII quan s’inicià una separació important, encara no decisiva, d’evolució de les respectives economies. No obstant, com l’historiador francès Pierre Vilar mostrà magistralment, aquelles diferències econòmiques no separaren a Catalunya del conjunt espanyol sinó que varen fondre encara més els destins de les diverses regions peninsulars. Aquestes diferències s’eixamplarien més profundament al segle XIX, com a resultat en particular de la industrialització massiva catalana, a la vegada que la integració política de Catalunya en el conjunt espanyol es feia més sòlida a raó dels pactes entre les elits liberals de les diverses parts de la monarquia per consolidar un projecte únic. Va ser precisament al cor d’aquest projecte de nació-estat unitari que l’herència diferencial heretada del passat va ser utilitzada novament, aquest cop en clau primer de regionalisme fort i després de nacionalisme no separatista o millor dit, de nacionalisme on els separatistes eren una minoria. Durant tot el segle XX, aquest nacionalisme regionalista o aquest regionalisme amb discurs nacionalista va ser una presència constant a l’ordre de problemes de gran abast de la societat espanyola. La solució dràstica que el franquisme (1939-1976) volgué donar al problema, en clau d’unitarisme castellanista, fracassà com es notori de manera estrepitosa. I, contra tot pronòstic, aquesta presència no desitjada i incompresa des de del centre peninsular amenaça perpetuar-se al segle XXI com un dels testimonis més notables de la incomoditat espanyola de trobar una solució harmònica (si és que existeix) per a la convivència de les diverses entitats regionals/nacionals que conviuen a la península ibèrica.

Tant la durada del problema com la complexitat del cas representen un repte notable per a les ciències socials o històriques. Això és notori, i a hores d’ara ningú raonablement por pretendre donar massa lliçons al respecte ni presumir d’una perspectiva de conjunt que resolgui les qüestions conceptuals implicades. Com és obvi, la persistència del cas català no significà cap mena de desafiament hermenèutic per als sectors intel·lectuals identificats amb el nacionalisme, essent com el teleologisme i el finalisme constitueixen assumpcions implícites al esquemes explicatius a partir dels quals elaboren les seves anàlisis. Per als altres, ho és i de manera extraordinària. A mode d’exemple, no hi ha cap explicació teleològica que ens pugui explicar els motius pels quals una regió ben integrada a finals del segle XVIII dins de les estructures imperials espanyoles (com l’Escòcia post-jacobita, si es vol) hagués de reviure un segle després les glòries medievals i la permanència d’una llengua “arcaica” com a part d’un missatge de diferència amb el conjunt on es trobava inserida. Tampoc hi ha explicació teleològica de cap mena per donar-nos els motius pels quals unes classes dirigents que varen aixecar la bandera d’un projecte liberal de nació-estat varen replegar-se unes poques dècades després en aquell historicisme retrospectiu per a tornar a replantejar-se el lloc que ocupaven en el conjunt, esquitllant-se pausadament vers un model que anava més enllà del dels admirats felibres provençals. No és el record del passat el que portà a aquelles disjuntives dramàtiques de les generacions passades sinó que, a la inversa, va ser la contingència històrica la que el situà altre cop al centre de les preocupacions col·lectives.

Si aquells moments propis del llarg segle XIX no poden ser explicats des de la lògica inherent al propi nacionalisme, tampoc ho pot ser la història que s’inicià a principis del segle XX, quan el nacionalisme explícit i amb arrelament massiu se situà al centre de l’escena política i cultural catalana. Doncs bé, el primer que cal dir, és que Catalunya no és un exemple més de nacionalisme i prou, si és que hem de donar crèdit als esquemes de l’esquerranisme del anys seixanta i de la tradició nacionalista autòctona. Catalunya ha estat l’origen d’un moviment de nacionalisme genuí a la vegada que de moviments estretament fosos amb la política espanyola. Per aquest motiu no és difícil entendre que fos alhora un exemple per altres nacionalismes europeus a la vegada que el mirall orwellià de l’esquerra europea. El país desafia, doncs, anàlisis elementals i solucions esquemàtiques. Més encara, quan en dues onades successives a la segona meitat del segle XX i principis del XXI ha estat receptora espectacular de fluxos migratoris de gran abast, primer del sud peninsular i, el segon cop, de totes les bandes del món. En aquest context, els camins que prendrà la transformació de les velles formes d’identificació col·lectiva, en el marc d’una Espanya que canvià de manera espectacular després de Franco i una Europa encara imprecisa, són encara un desafiament important per a la imaginació històrica i sociològica.

Publicat:

- Josep M. Fradera : « Catalanisme : histoire d’un concept »

- Adrià Rodes Mateu : « Catalunya i el seu Estatut d’autonomia »

- Josep Ramoneda : « La eterna cuestion catalana »

- Jeanne Moisand : « Protectionnisme et naissance du catalanisme »

- Stéphane Michonneau : « L’invention du ’problème catalan’ »

Pour citer cet article :

Jeanne Moisand & Ariel Suhamy, « Catalunya, una identitat a debat », La Vie des idées , 26 de gener de 2010. ISSN : 2105-3030. URL : http://www.booksandideas.net/Catalunya-una-identitat-a-debat.html

Nota Bene:

If you want to discuss this essay further, you can send a proposal to the editorial team. We will get back to you as soon as possible.

per  Jeanne Moisand & Ariel Suhamy , 26 de gener de 2010



© laviedesidees.fr - Toute reproduction interdite sans autorisation explicite de la rédaction - Mentions légales - webdesign : Abel Poucet